Marilyn Monroe

Marilyn Monroe, nom artístic de Norma Jeane Mortenson o Norma Jeane Baker, fou una actriu estadounidenca , la sensualitat de la qual i la seva misteriosa mort a l'edat de 36 anys van fer que esdevingués un mite de l'erotisme, la sex simbol més important del segle XX, i posteriorment una icona pop, a mans d' Andy Warhol.

Malgrat la seva enorme reputació, la seva vida privada va estar plena d'insatisfaccions i es va suïcidar, tot i que hi ha moltes especulacions al voltant de la seva mort.

El 1999 va aparèixer com la sisena actriu femenina més important de tots els temps en les llistes que elabora l'American Film Institute. Ha estat objecte de nombroses imitacions, que ha inspirat a molts actors i celebritats com Jayne Mansfield, Anna Nicole Smith o, fins i tot, Madonna. El 1973, Elton John li va dedicar la cançó Candle in the wind (Vela al vent).

Marilyn va néixer al Los Angeles County Hospital i va ser la tercera filla de Gladys Pearl Baker (1902–1984). Encara que Marilyn mai va esmentar el nom del seu pare, se sap que la seva mare va tenir diverses parelles mentre va treballar com a talladora de negatius en la productora de cinema RKO. Entre ells, el més conegut és Martin E. Mortenson, un immigrant noruec de qui Marilyn rebé el cognom i, per tant, porta a deduir que ell era el seu pare.

Degut a problemes emocionals de la seva mare, Marilyn va ser lliurada en adopció de manera intermitent, des de les 6 setmanes de néixer fins als 7 anys d'edat, quan la seva mare la va portar a una petita casa que havia comprat. Un any més tard Gladys va ser internada en un psiquiàtric per possibles tendències suïcides, la qual cosa va heretar del seu pare, que va morir en circumstàncies similars. Marilyn va viure obsessionada amb la idea d'haver heretat aquesta malaltia, especialment després de ser internada en diverses ocasions degut a les seves crisis de parella. Durant les crisis psiquiàtriques de la seva mare, la jove Norma Jean va viure amb el matrimoni Bolender, amb uns veïns de la seva àvia, en un orfenat o amb alguna família adoptiva.

El novembre de 1938, als 12 anys, Monroe va compartir habitació amb Edith Ana Lower, la seva amiga i la tia de la seva mare adoptiva, a la qual estimava profundament i que va ser la seva consellera.

Als 16 anys, i segons la pròpia Monroe, animada per la seva amiga Edith, va decidir casar-se per poder abandonar l'orfenat. El marit va ser James E. Dougherty, irlandès de 21 anys, empleat d'una fàbrica d'avions. Monroe es va lliurar a la tasca de ser una bona mestressa de casa, fins que va esclatar la Segona Guerra Mundial, que va desequilibrar aquesta aparent felicitat familiar. El seu marit es va incorporar a les forces navals i va ser enviat com a instructor a l'illa Catalina, davant la ciutat de Los Angeles. Marilyn va acompanyar-lo uns mesos. En ser una de les poques dones presents a la base, les seves sortides es converteixen en un veritable esdeveniment públic. La seva bellesa va creixent dia a dia realçada convenientment per un perfecte maquillatge -art en el qual va arribar a ser una gran mestra- i un vestuari adequat. Als balls de cap de setmana, els seus moviments de malucs embadocaven a molts, desitjosos de sexe, s'apilonava al seu voltant.

Uns mesos després Jim es va haver d'embarcar i fou enviat a Austràlia. Ella va anar a viure amb la família d'en Jim i va entrar a treballar amb la seva sogra en una fàbrica de paracaigudes. Aquesta separació marcarà la fi d'una experiència juvenil. A partir d'aleshores li espera un futur brillant. Tot i que per aconseguir-ho hagué de lluitar amb afany i sense desanimar-se durant quasi 8 anys. Es va divorciar de Jim al final de la guerra, l'any 1946. La jove esposa es convertiria en una rossa exuberant, i començaria la seva carrera de gran seductora.

Per aquella època té lloc un episodi decisiu i premonitori en la vida de Norma Jean: la seva trobada amb les càmeres. Un fotògraf de l'armada, Henrik Manukyan, visita la fàbrica on ella treballava amb la seva sogra per a fer un reportatge sobre la feina de les dones durant la guerra. Ella és l'escollida per sortir a les fotos, i per sorpresa de tots no necessita cap lliçó de com ha de posar. No en va ha après a poc a poc els seus moviments i coneix a la perfecció les reaccions que aquests provoquen entre els obrers, camioners i militars. Després d'aquesta feta decideix abandonar la fàbrica i dedicar-se de ple a la feina de model. La revista Yanko li proposa convertir-se en model; recomanada pel seu descobridor, coneix Emmeline Snively, de l'agència de models Blue Book, i comença a anar a classes nocturnes. El seu somriure radiant comença a aparèixer a les portades de Laff, Peek i See. Snively li aconsella que es tenyeixi el cabell a un ros platí i l'anima perquè sigui una gran seductora per al públic. Per a perfeccionar els seus trets, Marilyn s'afina les celles i s'opera el nas.

Al llarg del 1945 apareix a la portada de més de 30 revistes. Era coneguda com «el somni dels fotògrafs». El juliol d'aquell mateix any, Ben Lyon, en cap de repartiment de la 20th Century Fox accedeix a entrevistar-i queda fascinat. Poc després la contracta per 125 dòlars a la setmana. Li canvia el nom pel de «Marilyn Monroe»; es va triar «Marilyn» en honor a una actriu anterior, Marilyn Miller, i «Monroe» era el cognom de soltera de la mare.

Coneix el fotògraf de moda hongarès André de Dienes, amb el qual fa un viatge a l'Oest, on es fotografia en els escenaris naturals més bonics. André va perdre el cap per ella, i el que va començar sent un viatge de treball es va convertir en una lluna de mel anticipada. Les fotos es varen publicar a U.S. Camera, Pageant i Parade i varen causar sensació i varen contribuir a formar els seu prestigi professional com a model. Dienes va haver de tornar a Nova York i durant aquest temps va embogir per culpa d'ella, però a la seva tornada a Los Angeles va trencar el seu compromís. Tot i que va dir que Norma havia canviat molt, la veritat és que la va fer espiar i va descobrir que sortia amb altres homes. No va entendre que la noia estava destinada a ser una mica de tots i a la vegada de ningú en concret. Més tard, una vegada ja consagrada, la mateixa Norma ho va reconèixer: "Pertanyo al públic; ell és la meva única família".

Possiblement és en aquests anys quan Marilyn voreja el submón de la prostitució. Marlon Brando asseguraria, dècades després, que la va conèixer als carrers de Nova York, quan ella vagava buscant algú que li donés menjar a canvi de sexe. Va poder ser llavors quan va gravar un curtmetratge pornogràfic, encobert per la CIA, on practicava una fel·lació a un home desconegut. Una còpia va sortir a la venda el 2008, però un fan de l'estrella la va comprar per 1,5 milions de dòlars amb la promesa de no difondre-la mai.

Quan Emmeline Snively convenç Norma perquè s'aclareixi el color del cabell i després envia una falsa notícia a Hedda Hopper i a Louella Parsons, importants columnistes de rumors del món del cinema, en la qual relaciona la seva desconeguda model amb el magnat bisexual del cinema Howard Hughes. L'endemà el personal dels estudis es preguntava qui podria ser aquella "Norma Jean, la noia que surt aquest mes a la portada de la revista Laff". Per arrodonir la feina, Emmeline li busca un agent a Hollywood. La maquinària estava en marxa. Només quedava que algun estudi piqués. Va aparèixer Ben Lyon, antic actor convertit en director de repartiment de la FOX, el qual li ofereix fer una prova, en color i sense so, dirigida per Walter Lang i la fotografia de Leon Shamroy.

La futura Marilyn es va limitar a passejar una mica per després seure en un tamboret, encendre un cigarret i mirar a la càmera. Va ser suficient. Lang i Shamroy varen quedar impressionats pel fort impacte sexual de la noia. Després, al visionar els resultats varen emmudir de cop. Així ho explicava el càmera al biògraf de Marilyn, Maurice Zootow: "Vaig sentir com una esgarrifança.

Aquesta noia tenia alguna cosa que jo no veia des de les pel·lícules del cinema mut. Tenia una mena de bellesa fantàstica com la de Gloria Swanson, quan les estrelles de cinema havien de veure's boniques i en un sol tall de pel·lícula irradiar tant sexe com Jean Harlow." Darryl Zanuck, president de la Fox, va dir immediatament a Lyon: "Contracta-la". El 26 d'agost de 1946 va firmar el contracte.

Després d'interpretar un paper poc destacat d'una telefonista en un musical amb Betty Grable, The Shocking Miss Pilgrim (1947), interpreta dues petites escenes, posteriorment tallades durant el muntatge, a Scudda Hoo! Scudda Hay! (1948), on apareix una mica desenfocada saludant a Natalie Wood. El segon paper acreditat té lloc a Dangerous Years (1947), on interpreta una cambrera de cafeteria amb unes bones corbes. Però cap d'aquestes aparicions no atreu massa l'atenció i, després d'un any, Marilyn torna al seu ofici de model.

Sense uns ingressos regulars, comença a freqüentar festa privades de productors on, com altres estrelles, fa bons contactes. És el productor Joe Schenk qui es fixa en ella i li ofereix un contracte semestral amb Columbia Pictures. Ell li va aconseguir el seu primer paper d'importància, una ballarina de repartiment anomenada Peggy, a la pel·lícula musical Ladies of the Chorus (1948), on balla i canta. Durant la filmació, coneix a una professora de dicció anomenada Natasha Lytess, en qui confia plenament, ja que en ella troba suport per superar una malsana inseguretat per si mateix mateixa que sempre la paralitza. Marilyn decideix no subestimar-se: ha pres la determinació de perseguir el seu projecte d'actriu i enfrontar-se als seus propis límits i superar-los. La seva veu entonada i original genera algunes crítiques positives de la premsa especialitzada. Malgrat tot, l'estudi no li renova el contracte, i es queda un altre cop sense feina.

El 1949, Monroe es trobava molt necessitada de diners, pel que es contacta amb el fotògraf Tom Kelley, amb el que ja havia realitzat un anunci per a la cervesa Pabst que havia resultat molt apreciada pels clients. D'aquesta manera accepta posar sense roba per a un calendari que més tard seria l'impuls definitiu per a la seva consagració. Coneix Johnny Hyde, que s'enamora d'ella i es dedica a organitzar-li la carrera. És un home madur i un adinerat caçatalents que, a més, percep la seva fragilitat i la protegeix. Amb el seu suport, Marilyn obté per fi un paper en una pel·lícula de qualitat, fent d'Angela, l'amant d'un advocat corrupte, a La jungla d'asfalt (1950) de John Huston. Tot seguit aconsegueix una altra paper secundari important a Tot sobre Eva (1950), interpretant a una jove actriu. El gran èxit de crítica i públic d'aquesta darrera pel·lícula li és molt beneficiós; el productor Darryl Zanuck en pren nota i la Fox li ofereix un contracte de llarga durada.

L'Studio System, en crisi, s'oposa a que amb la nova fiscalitat les estrelles s'enriqueixin més amb produccions independents; per això, el 1950 Marilyn firma un contracte de set anys, molt difícil de renegociar. En els propers anys els papers que li ofereixen sóc poc rellevants: a The Fireball (1950) interpreta a la promesa d'un patinador a la qual no li falta res; a Righ Cross (1950), és la noia de Dick Powell, i a Home Town Story (1951) fa de secretaria. Son intervencions petites en pel·lícules que no passaran a la història.
El desembre de 1950, Johnny mor d'un infart. La seva ex-esposa ataca Marilyn, li treu els vestits i altres regals del productor, i l'aïlla professionalment. Fins i tot, l'acusa d'haver destruït l'home que estimava. La situació empeny l'actriu a un intent de suïcidi. És una època molt difícil per a ella, perquè ha participat en una desena de pel·lícules i tanmateix no ha pogut consolidar la seva carrera. El febrer de 1951 s'inscriu en classes nocturnes d'art i literatura a la Universitat de Califòrnia. Era una estudiant tranquil·la i seriosa, però alguns dels seus companys la reconeixen i es veu obligada a abandonar els estudis.

El 1962 va aparèixer l'última entrevista de Monroe a la revista Life. El 4 d'agost d'aquell mateix any se l'havia vist molt contenta. A les 9 de la nit va donar la bona nit a la seva criada, Eunice Murray. A les 10:30 hores una ambulància es va estacionar a prop del lloc. L'actriu encara era viva; no s'explica per tant que feia aquesta ambulància en aquell lloc, unes 5 hores abans de la mort de l'actriu.
Abans de la seva mort, segons es diu, havia viscut un romanç amb Robert F. Kennedy i John F. Kennedy, i la sobtada decisió d'aquest últim d'abandonar-la podria haver impulsat-la a consumir una sobredosi de barbitúrics.
El fet és que el clan Kennedy mai no va acceptar que John i Robert Kennedy es relacionessin amb ella, primordialment per la intervenció de J. Edgar Hoover, qui sospitava que l'actriu sostenia perilloses relacions amb comunistes de l'època, que van augmentar mentre sostenia la seva amistat amb els Kennedy. Ella, suposadament, tenia informació que podia afectar-los greument.
La seva defunció es va cobrir d'un halo de misteri. Va ser trobada sense vida per la seva criada, estesa sobre el llit nu i de cap per avall, amb el telèfon despenjat (mai no es va saber a qui tracte de cridar), al seu dormitori el 5 d'agost de 1962 a les 3 i mitjana de la matinada. Tenia 36 anys. De l'ambulància, que portava estacionada 5 hores, van sortir infermers, que van entrar escortats per personatges del govern i van ser els primers en entrar al departament. Una assessora del departament va creure reconèixer Robert Kennedy. L'informe policial va qualificar l'esdeveniment com a probable suïcidi, si bé s'han estudiat altres possibilitats, inclosa la de l'assassinat. Un testimoni va afirmar que, mentre era retirat el cos, un dels presumptes infermers va aplicar una injecció entre els pits de l'actriu ja morta. Moltes conjectures d'assassinat han apuntat a la família Kennedy i a J. Edgar Hoover. L'autòpsia mai no va revelar el menor rastre de barbitúrics (concretament Nembutal era el medicament de qual hi havia un pot sobre la seva tauleta de nit i que havia estat prescrit pel seu psiquiatre en diverses ocasions) a l'estómac de l'actriu, i els seus òrgans vitals, que van ser extrets per a una anàlisi més detallada, van desaparèixer misteriosament.
Tres dies després, Joe DiMaggio, el seu segon marit, va fer el funeral en privat. Lee Strasberg va pronunciar les següents paraules de comiat: «No puc dir adéu a Marilyn, mai no li agradava dir adéu. Però, adoptant el seu particular manera de canviar les coses per a així poder enfrontar-se a la realitat, diré 'fins a la vista'. Perquè tots visitarem algun dia el país cap a on ella ha partit».
Les seves restes es troben al Cementiri Westwood Village Memorial Park de Los Angeles, California.

Informacio treta de: Vikipedia